La corrupció de la partitocràcia catalana ja està a la vista de tothom. I és de proporcions colossals. La DGAIA i les seves ramificacions, la Copa Amèrica, el departament d'Educació, els Fons Next Generation, els sobresous de la CCMA. Centenars, milers de milions malversats, dilapidats o simplement robats, tot presumptament, és clar. Una forma de govern basat en pràctiques d'endoll sistemàtic, clientelisme, nepotisme i favoritisme que no es comptabilitzen com a corrupció, encara que haurien de ser-ho. La partitocràcia és un niu de corrupció. Ara només en queda saber la quantitat, com en la famosa anècdota de Grouxo Marx. Quant han robat i continuen robant (sempre presumptament) els partits catalans, sobretot ERC (que s'emporta la palma), Comuns, PSC, Junts i CUP.
Saber l'import de què porten robat pot satisfer una pruïja d'exactitud, però no ens acosta un centímetre a aconseguir que tornin el robat, o que, al menys, ho admetin i rendeixin comptes. L'espoliació de les arques públiques està envoltat d'un silenci dens. Ningú reconeix res, ningú en dona cap explicació, ningú dimiteix. I, quan es veuen obligats a parlar dels seus robatoris, els diputats nomenen una comissió parlamentària d'investigació en què posen els mateixos lladres a esbrinar què ha passat.
Aquesta política de silenci i protecció del delicte es basa en el monopoli que la conxorxa politicomediàtica té de l'esfera pública. Una aliança entre polítics corruptes i periodistes venuts. Aquesta aliança utilitza els mitjans de comunicació (especialment els públics) com a aparells de propaganda per silenciar, censurar i vetar tota veu discrepant. Feu memòria el lector de quantes vegades ha pogut veure o sentir crítics de la partitocràcia dominant als mitjans.
Les opinions crítiques tenen el mateix dret d'expressar-se a l'esfera pública que les no crítiques en funció del principi fonamental de la isegoria. Si no hi ha isegoria, hi ha dictadura, es digui el que es vulgui.
Tots els mitjans de comunicació a Catalunya estan més o menys comprats pel poder polític. Tots depenen d‟unes subvencions que els governs atorguen per raons d‟afinitat ideològica. Hi ha cap raó perquè una guia d'espectacles com Time Out rebi una quantiosa subvenció si no és perquè el director és proper, sinó militant d'ERC?
La pròpia condició de polític s'ha professionalitzat, de manera que hi ha gent que fa més de vint anys que està en càrrecs de diferent naturalesa i que té com a única obligació dir el que digui el partit per continuar cobrant. I molts d'aquests polítics, més o menys veterans, són periodistes. A primera vista em surten Carles Puigdemont, Francesc-Marc Alvaro, Eduard Pujol, Marta Vilalta, Salvador Illa, Eliseu Fernández, Jessica Albiach o Raquel Sans. Però n'hi ha més en llocs menys visibles. Quin crèdit pot tenir un periodista que treballa per a un partit polític?
La conxorxa polític mediàtica ha consolidat un règim de corrupció política que és el veritable obstacle a la independència de Catalunya.
Més que la pròpia Espanya.