Sí, això ha dit: “un gest polític”. Podia haver dit un gest econòmic, esportiu, alcohòlic, moral, què sé jo, i tots ells haurien tingut més significat. Quan alguna cosa es qualifica de política, s'està negant allò que es qualifica. Què són els germans, cosins, pares polítics de les esqueles fúnebres sinó gents que no són germans ni cosins ni pares? Què és un preu polític sinó un preu que no és real? Què una amnistia política sinó una que no amnistia?
Amb la determinació de “polític”, el gest ja no és gest. Ho sap el MHP Illa, que és filòsof, inspirat en la lògica de Spinoza: “tota determinació és una negació”. Què és, doncs? Podria ser un tic nerviós. Sembla un “passava per aquí a inaugurar l'expo de Montserrat i m'he dit: visitarem el vell amic Carles.” L'espontaneïtat explica que no hi hagués cap bandera, ni espanyola ni catalana. I les respectives piulades que els dos interlocutors han pujat per separat celebren haver-se trobat amb un llenguatge diplomàtic, és a dir, polític.
((Twitter és un misteri. Tots abominen d'ell i tots s'hi confessen)).
Llegir les cròniques dels analistes i comentaristes més ben informats sobre la reunió és contemplar la desolació, passejar per un jardí de flors pansides. Tan pansides com el ficus que apareix a la foto de la trobada i que ha provocat una allau de mems a les xarxes i enginyoses metàfores, més animades que les cròniques.
La reunió, en canvi, sembla la caixa negra de la cabina. No se sap res del que els dos presidents hagin parlat. Se sap molt més del que no n'han parlat o diuen que no n'han parlat. En concret, no han dit ni mu dels pressupostos generals de l'Estat, el cap de les tempestes que ha de rodejar la flota del govern espanyol en un rumb tan perillós com el de l'estol a Gaza. Segurament s'hauran explicat anècdotes de llurs anys mossos.
Els de Junts han estat encara més parcs. El MHP Puigdemont s'ha reunit amb els seus fidels a Waterloo, car ningú, pel que sembla, sospita encara que el nom podria haver estat premonitori. De la reunió n'ha sortit un comunicat i una convocatòria a tots els diputats per preparar la nova sessió parlamentària amb ànim batallador. A Catalunya, els juntaires són el cap de l'oposició a un govern que, com el ca Cèrber, té tres caps, un oficial, el PSC i dos oficiosos, ERC i els Comuns.
Pel que fa a Espanya, Junts reconeix la trobada, després que el president Puigdemont avisés que els seus vots al Congrés no es poden donar per descomptats. S'insisteix amargament en l'anormalitat que la reunió no sigui a Catalunya i al Palau de la Generalitat, i hagi passat un altre any més en va. Una mica de paciència. Els jueus, als quals, per variar, molta gent vol exterminar, feia anys que es desitjaven mútuament “l'any que ve, a Jerusalem”, a la festa del Péssah.
Efectivament, era un gest polític.