Els tancs israelians estan a la ciutat de Gaza. És aquesta una guerra que afecta tothom. Els efectius militars en acció són petits comparativament amb altres conflictes. Però tenen un impacte polític mundial. La invasió ha aixecat un clam generalitzat en contra.
La guerra convencional estava perduda des de l'octubre del 2023. Però Hamàs ha mantingut una guerra de propaganda, amplificada per l'esquerra i els mitjans de comunicació occidentals, que consideren la formació terrorista una “organització de resistència”. L'ONU, el partidisme propalestí de la qual és palès, ha declarat situació de fam a Gaza, que atribueix a l'estat jueu. Així es podria justificar alguna mena d'intervenció al Pròxim Orient, tipus “cascos blaus”, cosa que evitaria la derrota definitiva de Hamàs.
Els mitjans fan costat publicant fotografies de nens morts per inanició. Fins i tot la BBC ha hagut de reconèixer que falsegen les notícies, atribuint a la fam morts degudes a altres causes. Igual que amb l'ajuda humanitària. Comencen a aparèixer els vídeos gravats per tropes israelianes que mostren els milers de tones d'aliments emmagatzemats per Hamàs i que l'ONU no ha repartit a través de la UNWRA, organització, presumptament col·laboradora de Hamàs.
La flotilla de la llibertat avança cap al seu inexorable destí de ser interceptada en entrar en aigües israelianes, com l'alcalde barceloní, Collboni, ho va ser a l'aeroport de Tel Aviv. Aquest ambient general, però, propicia l'aparició d'un antisemitisme creixent que afecta la convivència en les nostres societats.
Tot aquest front, aquesta allau de "resistents", o sigui, l'ONU, els governs europeus i llurs mitjans d'adoctrinament (@son3cat és literalment insuportable), desenes d'ONG corruptes, terroristes de Hamàs, Hezbollah, ISIS, Germans Musulmans i resta de llunàtics assassins, manifestants pro "palestins" provocant aldarulls a tot arreu, una "esquerra" woke, esdevinguda feixista i un feminisme feminicida, és el front agressiu que somnia amb la destrucció d'Israel i l'extermini dels jueus.
Però la propaganda no fa guanyar guerres. Els manifestants, els buròcrates corruptes, els "periodistes" mercenaris, els cretins "útils" de l'acadèmia, els comunistes fracassats i els trans "suïcides" no serveixen per a res quan s'ha d'entrar en combat. Les guerres es guanyen sobre el terreny, ocupant-ho. Netanyahu ha convertit la campanya en una lluita nacional. Ha cridat els reservistes i l'exèrcit de Gedeó avança sense dificultat. Sap que, davant del clam general contrari, té el suport dels EUA.
I això el porta a elevar el to prometent obrir les portes de l'infern sobre Gaza si Hamàs no allibera tots els ostatges i es desarma. Cosa que, d'altra banda, també l'hi demana un bon grapat de països àrabs, poc donats a considerar que Hamàs sigui les “autoritats palestines”, com diuen els mitjans occidentals.
Això de les portes de l'infern crida l'atenció. Em sembla que no és a la tradició judaica; almenys no com Gedeó. És a la tradició cristiana i, en concret, a la primera part de la Divina Comèdia. Les portes de l'infern s'obren al foc etern, a la guerra, amb un avís a la llinda: “Lasciate ogni speranza voi ch’entrate”.