És el títol què alguns tenen per la millor novel·la d'Aldous Huxley. Ell ho pren d'una peça de Milton, “els antagonistes de Samsó”, encara que remet l'acció a l'època contemporània (1936). L'heroi, Anthony Beavis, lluita per trobar-se a si mateix i es troba en una tasca d'introspecció filosòfica. És una novel·la al·legòrica.
En la història original del llibre dels jutges, Samsó és un jutge jueu terror dels filisteus a causa de la seva desmesurada força que resideix a la seva cabellera. Quan Dalila, la seva dona, el traeix i li talla els cabells, els filisteus l'agafen, li treuen els ulls i el posen a treballar en un molí. Un dia que es reuneixen al seu temple, a Gaza, en un banquet amb milers de comensals, en honor del seu déu, Dagón, Samsó, que n'ha recuperat el vigor, enderroca tota l'estructura sobre ell mateix i sobre els seus enemics. Destrucció total.
Cec a Gaza.
Sembla que la invasió militar de la Franja de Gaza és decidida i és qüestió d'hores. S'informa de tensions i enfrontaments al govern. L'oposició hi està radicalment en contra. El comandament militar considera la invasió un error estratègic, però l'exèrcit reafirma que farà allò que el govern li digui. I el govern va per totes. Netanyahu probablement considera que és la darrera oportunitat, tant per a ell com per al seu país.
Les raons adduïdes pels adversaris de la decisió són poderoses. Gravitarà sobre els recursos de l'exèrcit, les reserves dels quals s'estan esgotant. Empitjorarà la situació dels ostatges. Tensionarà més el suport popular al govern. Incrementarà la pressió internacional contra l'estat jueu.
Afegiu una qüestió avalada per l'experiència: ocupar un país militarment és més complicat del que sembla. Que s'ho diguin als francesos a Algèria, als ianquis al Vietnam, als russos a l'Afganistan.
Els falcons del gabinet, encapçalats per Netanyahu, fan una altra lectura després de gairebé dos anys d'una guerra que Hamàs no té intenció de posar fi. El cost de la invasió és alt; però el cost de la no invasió ho serà més. És perpetuar l'actual situació de guerra i inseguretat, car res no garanteix l'alliberament dels ostatges ni la fi de la contesa.
Es miri com es miri, és una guerra de nova planta, una en què no hi ha trinxeres, ni rereguarda, ni exèrcit i una en què no es fa diferència entre combatents i població civil. I no només per part israeliana sinó, sobretot, per part àrab. En aquestes condicions, l'exèrcit passa a ser una força de control de l'ocupació, és a dir, una mena de policia, tasca per a la qual no està preparat.
Portada la guerra al final, els gazaties poden triar un destí numantí, cosa que seria negativa per a Israel en el pla de la propaganda. Però aquesta és una guerra en què fins i tot el sentit de la propaganda clàssica ha canviat. La comunicació immediata i universal fa possible una propaganda que es confon amb la realitat, igual que els terroristes de Hamàs es confonen amb la població gazatina, sense que ningú sàpiga cert si es tracta de terroristes, periodistes o metges. La realitat es dissol en una allau de fake news, fabricades per Hamàs que, gràcies a l'antisemitisme tradicional d'Occident, sempre es donen per bones, a l'extrem que la revista Time publica una portada denunciant la fam a Gaza que és fabricació dels estudis cinematogràfics de Hamàs.
Occident està literalment inundat de propaganda proislàmica. En diuen propalestina, però la seva autèntica essència és l'islamisme, l'esperit guerrer del qual el porta a predicar guerra total fins a l'extermini d'Israel. Un esperit que glorifica el martiri com el fi sagrat de la vida terrenal.
Numància és un exemple d'heroisme, però la ciutat va deixar d'existir-hi.