A mesura que les enquestes del CEO prediuen el descens de la voluntat independentista, aquesta no només minva, sinó que es fragmenta. La voluntat independentista és un mosaic, al molt català estil del trencadís modernista.
Perquè, ja em diran vostès si no és fascinant que, avui dia,
aspirin a la independència quatre formacions amb representació parlamentària i
dues més que, pel que sembla, voldrien aconseguir-la: Junts, ERC, CUP, Aliança Catalana, Alhora i Dempeus per la independència. I un jardí tan colorit
floreix a l'empara d'una organització, l'ANC, que, com una gran mare, protegeix
tothom, però no s'identifica amb ningú. Només amb la voluntat de ser el far que
il·lumini la pluralitat d'opcions. Sense adonar-se que, si el far n'és un, una
hauria de ser l'opció.
És clar que les opcions independentistes són incapaces de fer
realitat el lema que figura a l'escut dels Estats Units i als bitllets d'un
dòlar: e pluribus unum, dels molts, un. Una incapacitat que els condemna a la
inoperància, fins i tot quan han comptat amb la força parlamentària necessària.
Per aprofundir al marasme, es planteja la crisi dins de l'ANC que explica el Món. Un déjà-vu. Dos grups (majoria/minoria, oficialistes/crítics, el nom és indiferent) es llencen els estatuts al cap en una topada que la gent acaba per no entendre pas. Suposo que Dempeus per la independència té problemes de visibilitat i no és l'únic. És clar que li falta un mitjà de comunicació per fer-se un lloc al món, però dubto molt que l'aconsegueixi generant controvèrsia al si d'una altra organització, fent d'okupa. Bé és cert que la mateixa ANC aporta el seu gra de sorra al trencadís general quan, al seu torn, és incapaç d'engegar la llum del far.
Ara mateix es juga la possibilitat que, davant de l'incompliment dels compromisos del PSOE, la legislatura pugui acabar abruptament i hi hagi eleccions anticipades. Els foscos vaticinis de Junqueras sobre la sort dels comptes obren aquesta possibilitat. Tot i que el president Illa intenta pal·liar la irritació produïda pel pacte del PSOE amb ell mateix, reconeixent que “queda molt per fer”, l'última urpada del govern espanyol, admetent que no està garantit el principi d'ordinalitat posa Junqueras en l'obligació de fer realitat els seus vaticinis. Si no hi ha finançament singular ni ordinalitat, no pot hi haver pressupostos ni a Catalunya ni a Madrid. O cotinuem jugant de farol?
Hic Rodhus, hic salta!