Som anats a la lectura teatral de la Medea de Sèneca, a càrrec de Belen Fabra i Josep Julien, en versió, traducció i direcció de Francesc Cerro-Ferran, al CaixaForum de Girona. Això del teatre llegit té la seva gràcia, car et permet, t'obliga, a concentrar-te en el text, sense distreure't pels moviments i l'acció dramàtics.
Medea és un personatge fascinant. Sèneca, que segueix Eurípides, es concentra més en la fúria destructiva de les passions, la gelosia, el despit, la venjança, com a bon estoic que s'estima la moderació en tot.
Per als grecs aquesta princesa de la llunyana Còlquida era una bàrbara, bruixa, maga, neboda de Circe i neta d'Hèlios, ni més ni menys. Tota fúria, tota foc, sense aturar-se davant el filicidi, xoca amb l'ideal d'ataràxia de la seva pàtria adoptiva. Després de trair el seu pare, esquarterar el seu germà i bullir l'oncle del seu marit, Jàson, tots dos troben refugi a Corint.
Però la bona consciència grega no pot tolerar el matrimoni d'un hel·lè amb una bàrbara. El rei Creont restableix l'ordre civilitzat casant la seva filla Creüsa amb Jàson. Medea sembla resignar-se a ser la dona repudiada, tractada com a una puta. Però després reacciona i es produeix la tragèdia. La barbàrie destrueix la civilització fins a les seves arrels més profundes quan una mare mata els seus fills. Però la culpa és de l'apocat Jàson. Tot i això, passa per heroi després de l'aventura del velló d'or, que no hauria aconseguit sense l'ajuda de la princesa bàrbara.
La llegenda de Medea té curioses ramificacions. Arrabassada en un carro de foc del seu avi, va trobar nou refugi a Atenes. Alguns diuen que, abans, va anar a buscar l'ajuda d'Hèrcules a qui, gràcies als seus encanteris, va tornar la raó. Però no li va servir de res. A Atenes es va casar amb Egeu, el pare de Teseu, i va tenir amb ell un fill, anomenat Medo, que sembla ser l'origen dels medes. Medea, fidel a la seva essència bàrbara, va intentar enverinar Teseu, però el minotauricida va tornar a bandejar-la amb el seu fill.
La figura de Medea, molt tractada també en la pintura (hi ha un quadre impressionant de Delacroix), explica per què, malgrat la seva mútua tírria, la civilització glorifica la barbàrie. Pensa que li manca quelcom.