Israel ha llançat un atac preventiu contra l'Iran amb l'èxit
acostumat quant a eficiència de l'acció. Ha destruït objectius militars i ha
eliminat físicament caps militars i científics del programa d'enriquiment
d'urani per a la fabricació de bombes atòmiques. Escassíssimes víctimes civils.
Recorda el famós cop dels mòbils dinamitats que va deixar sense dirigents
Hezbollah.
El dret a la guerra preventiva és objecte d'encesos debats
ètics, polítics i militars. Hi pot produir abusos, però rebutjar-ho equival a
acceptar el risc de la pròpia destrucció. Per tant, els països solen recórrer a
la guerra preventiva. La catàstrofe del rei Cresos de Lídia en la seva guerra
contra Cir el Gran de Pèrsia (precisament) n'és una excepció.
A més, de preventiu, aquest atac en té poc. L'Iran està en
guerra de fet amb Israel, directament, o mitjançant organitzacions terroristes.
Així, ha contraatacat immediatament primer amb una pluja de drons gairebé tots
neutralitzats i, després, amb una altra de míssils balístics sobre la ciutat de
Tal-Aviv, intentant destruir la quantitat més gran possible de població civil.
Fins aquí, el comunicat de guerra. Ara, la propaganda.
Israel anuncia que els atacs s'incrementaran els pròxims dies
i que la direcció política passa a ser objectiu militar.
Els mitjans woke, amb l'antisemita TV3 al davant, defensen
l'Iran i acusen Israel d'agressió i de posar en risc la pau de la regió i la
del món sencer. El govern espanyol, una mica menys woke que els seus mitjans,
es limita a fer el ridícul amb un comunicat del ministeri d'Afers Estrangers
que és una condemna implícita a Israel.
I l'esquerra radical a les seves variades manifestacions no sap què fer, està desorientada, sense brúixola dogmàtica que li assenyali la “línia” correcta. El seu antisemitisme la indueix a condemnar Israel, però el seu esquerranisme no li permet donar suport a una barbàrie com la de la república islàmica de l'Iran. Una cosa és manifestar-se per un ens de raó que es redueix a una bandera i una kufia, i una altra defensar un règim odiós, cruel i misogin fins al feminicidi, encara que de vegades presideixi algú comitè de drets humans de l'ONU. Un règim que tracta de fabricar bombes atòmiques.
En conseqüència, han decidit callar, cosa que no és gaire
coratjosa, però sí prudent i un alleujament per a l'esfera pública.