divendres, 27 de juny del 2025

Felip, el renegat

Vet aquí que una vegada hi havia un home, Felipe González, que volia ser el símbol de la regeneració democràtica. Veritat que, després del seu triomf a les eleccions del 1982, el primer que va fer va ser quadrar-se davant la Guàrdia Civil i embarcar-se al iot del dictador, l'Azor. Eren signes ominosos d'un temperament autoritari, encara que ningú no els va tenir en compte, atribuint-los a un error de comunicació.

El país esperava que el jove dirigent socialista acabés amb les seqüeles del franquisme i tornés Espanya al concert de les nacions civilitzades. El segon semblà que es va complir. El primer va quedar pendent. Espanya s'havia vestit de democràcia, però, al seu nucli, continuava gestionat per la classe política franquista. Es va promulgar una llei de punt final i es va conservar l'esperit feixista a totes les institucions.

La dictadura s'hi havia transsubstanciat en una democràcia consolidada. En realitat, era, i és, una democràcia fictícia, una democràcia Potemkin. El seu demiürg va ser el jove socialista, criat als pits de Willy Brandt, que li va aconsellar abandonar el marxisme. Després, Helmut Kohl, el va instruir a les meravelles de l'“economia social de mercat”.

González va aconseguir fer la política neoliberal que anhelava mentre parlava de socialisme. Un gir copernicà premeditat, un gran engany, els antecedents del qual han de buscar-se en casos com el de Napoleó III, elegit president de la República i autoproclamat emperador o el de Julià l'apòstata, que va fingir ser cristià fins que, assolit el poder, va intentar restaurar el paganisme. Però la comparació no és encertada, ja que Julià era un filòsof i González és un farsant.

En retirar-se, després de perdre les eleccions amb la “dolça derrota” (Alfonso Guerra) de 1996, es va incrementar el seu prestigi com el germà gran del socialisme a qui tots escoltaven amb respecte, com el savi ancià de la muntanya.

Tot i això, en ressorgir l'independentisme català, González es va convertir en el pitjor i més ferotge enemic del seu partit. Sánchez ha intentat reconduir el conflicte en benefici d'Espanya fent algunes concessions d'escàs relleu a l'independentisme per mantenir-lo enganyat i unit al carro de l'Estat fallit. Però fins i tot aquestes falses concessions són una traïció a ulls del sobtat defensor de l'herència del caudillo, el de l'Azor, el del “lligat i ben lligat”. L'atac de González a Sánchez és pur joc brut que s'afegeix a les maniobres del clergat, la judicatura, els bancs, els bolxevics de Podem, els mitjans de comunicació i, per descomptat, els vàndals de la dreta.

Paradoxalment, els principals suports de Sánchez en la seva tasca de mantenir la unitat d'Espanya són avui les dues formacions catalanistes del Congrés. Per això, González, el renegat, carrega contra el seu propi partit, pel qual no votarà.

Perquè segurament ho farà pel PP o VOX.