Des del Romanticisme hem glorificat la figura del rebel
byronià, el llop estepari, l'inconformista, el que mata el pare després
d'haver-lo idealitzat, el que trenca els motlles, s'enfronta a la família, la
cultura, la pàtria, la religió.
En realitat, aquest esperit no es redueix al romanticisme. La
glorificació del rebel és tan antiga com la humanitat. L'heroi del primer poema
conegut, crec, el sumeri Gilgamesh, és un rebel contra la condició mortal de
l'home. I, darrere seu, legions. Què era Crist sinó un rebel? El protestantisme
porta la rebel·lia de Luter al nom. Rebels van ser Cromwell, Napoleó, Lenin,
Gandhi. La història és una garlanda de rebel·lies. Una altra cosa és el que
després fessin els rebels amb la victòria.
És la rebel·lia en si mateixa, sortir-se del sender trillat,
tallar amb la tradició, allò que es glorifica. El rebel és l'encarnació de la
idea kantiana de la Il·lustració, com l'alliberament de l'home davant de la
seva immaduresa. El rebel és l'ésser humà madur.
Ara abandonem aquest orgull i acceptem coexistir amb cultures
que tracten les dones com a éssers immadurs, com a persones sense drets o amb
menys drets que els homes. I ho justifiquem perquè és la seva cultura y
tradició. Tanmateix, atesa la nostra idea d’ésser humà, no podem acceptar
aquesta situació perquè estarem cometent un frau gegantí d'estat de dret, el
pilar essencial del qual és la igualtat de tots davant la llei. Si ho acceptem,
acceptem el fons de la qüestió, és a dir, que les dones són immadures i no
mereixedores de la igualtat amb els homes. Com sempre, pura misogínia i, de
retruc, apartheid, l’apartheid que suposa acceptar dins de l'estat de dret
comunitats que es regeixen per normes contràries a l'estat de dret.
Que hi hagi dones que es diuen feministes, donant suport al
vel musulmà és una cosa difícil de comprendre. El vel és el símbol tèxtil
d'unes biografies fetes de submissió a una aclaparadora cultura misògina (és a
dir, d'automenyspreu) sota la pressió de la família i l'entorn sociocultural
immediat i mediat. Dir que cal prohibir el vel durant la minoria d’edat, però
que s’ha de permetre en arribant a la majoria d’edat és desconèixer aquesta
realitat.
Suposo que les feministes que recolzen el vel ho fan en veure
que unes musulmanes el porten i d'altres no. Jutgen, de bona fe, vull creure,
que la peça és d'ús voluntari. Res més lluny de la realitat. Si les musulmanes
porten o no vel, en la immensa majoria dels casos, la decisió no en depèn
d'elles sinó del seu marit, el seu pare o, si escau, els fills.
Acceptar-ho és retrocedir segles.