(Veu del Diccionari Online de Portuguès)
Un dels leit-motive de la melopea políticament correcta és el de la banalització del feixisme. La partitura inclou altres, usats com a epítets: racista, xenòfob o supremacista. Nazi queda per als moments solemnes en seu parlamentària a càrrec del concertino. Tots troben acomodament al calaix de sastre o concepte òmnibus d'extrema dreta. S'hi inclou, per què no?, el populisme a què li passa el que al temps segons Sant Agustí: tots saben què és fins que se'ls pregunta.
El més simpàtic, però, és la banalització del feixisme. El va encunyar Hannah Arendt durant el procés d'Adolf Eichmann el 1962. Transmetia així la desolació moral que produeix el fet que la barbàrie nazi fos acceptada com una vulgar, rutinària, vida quotidiana.
És una experiència molt antiga; el mal es fa invisible quan es generalitza.
Però no és aquest rigorós advertiment el que es trasllueix en l'ús que del sintagma fan els del políticament correcte, l'esquerra post o nou comunista. En cas que alguna cosa es trasllueixi que no sigui la tendència habitual d'aquest corrent a llançar anatemes contra els seus adversaris polítics. Generalment, l'esquerra acusa de banalitzar el feixisme els qui l'acusen, precisament, de feixista.
I, en aquest context, que no és el d'Eichmann, què vol dir exactament banalitzar el feixisme? Que no es pot fer servir el nom, com tampoc no es pot esmentar el de Déu en va, segons els judeocristians? No s'arriba a tant. Vol dir que es rebutja una crítica per falsa, adduint el respecte a les víctimes del que s'esmenta.
Però, i si no és falsa? La temible "exceptio veritatis". El feixisme és múltiple a les formes, però únic en el fons. El fons és impedir per la força, per la violència, la manifestació d'altres opcions polítiques. I, actualment, els únics que han impedit per la violència la manifestació d'opinions a Catalunya, a banda de les forces de seguretat, han estat els militants de la CUP. És legítim, per tant, dir que la CUP és una organització feixista. I és clar que es tracta d'una banalització del feixisme, atès que qui la practiquen consideren que és un comportament normal del qual se senten cofois.
Si afegim els que els donen cobertura al parlament i als mitjans, ja tenim la perfecta banalització del feixisme. En el sentit d'Arendt. I són ells, elles i ellis.