(Jean-Louis Gérome, "El mercat d'esclaves" (1866)
En esbrinar el grau d'estupidesa d'algú, caldria trobar una unitat de mesura. Podria dir-se el rufián. Quan es critica la bàrbara misogínia de l'islam no triga a aparèixer algun woke, dels que acumulen molts rufians d'idiotesa, recordant el vel de les monges o altres pràctiques misògines de l'Església catòlica. Com si fossin comparables.
En oposar-nos a la misogínia islàmica no ens oblidem d'on venim. Venim d'un Sant Pau que, a l'epístola als corintis, deia que les dones han de callar a l'església; venim del Sendebar, un best seller del segle XIII subtitulat “llibre dels enganys i assetjaments de les dones”; de Sant Tomàs Moro, que, a la seva Utopia (1516) deia que les dones han d'agenollar-se davant els seus marits els dies festius i confessar els seus pecats; d'una declaració de drets del 1789 que les ignorava olímpicament i un codi Napoleó que les reduïa a la minoria d'edat en tots els aspectes. Rousseau, pare de la pedagogia, no creia que les dones haguessin de rebre educació formal. L'emancipació dels negres als Estats Units va ser anterior al sufragi femení. Les dones van poder votar a França el 1944. Encara no poden ser sacerdots i la seva situació continua sent de subalternitat, malgrat els avenços del feminisme.
No ens oblidem d'on venim i de cap manera volem tornar enrere. Ni un pas. El destí de les dones serà el destí de la humanitat. Sembla mentida que calgui dir una cosa tan òbvia.
L'islam és militantment patriarcal i la lluita contra el patriarcat del feminisme occidental l'amenaça en la seva mateixa raó de ser. I, com que la millor defensa és un bon atac, ha començat la islamització de les societats occidentals per extirpar el mal a la seva arrel, la tradició judeocristiana. És un objectiu que els imams prediquen nit i dia.
A la guerra dels àrabs contra Israel està implícita la qüestió de la islamització d'Occident, agradi o no. Part del feminisme fa costat a la causa “palestina”. Tracta de colar una visió del conflicte com el d'uns civils desarmats contra una potència militar armada fins a les dents. En realitat, és al revés, una sèrie de països musulmans també armats fins a les dents, que posen a primera línia de combat els civils perquè després els rufians d'Occident facin demagògia, contra un petit territori de 90.000 km quadrats.
Els 52 països musulmans, els seus amics i les feministes woke reclamen un embargament d'armes que deixi indefens el petit país davant els estats musulmans que pretenen aniquilar-ho, però no són capaços de vèncer-lo en guerra oberta, només escudant-se en els nens. La seva finalitat no és la solució dels dos Estats (en què no creu ningú, ni els mateixos àrabs) sinó l'aniquilació d'Israel, “des del riu fins al mar”. L'esquerra europea és còmplice de la islamització d'Europa.
I, si l'islam és alguna cosa, és misogínia. Les feministes que simpatitzen amb l'islam en nom d'un multiculturalisme eixelebrat poden trobar que llurs netes tinguin la vida de les dones afganeses d'avui.
És un problema de rufians.
En oposar-nos a la misogínia islàmica no ens oblidem d'on venim. Venim d'un Sant Pau que, a l'epístola als corintis, deia que les dones han de callar a l'església; venim del Sendebar, un best seller del segle XIII subtitulat “llibre dels enganys i assetjaments de les dones”; de Sant Tomàs Moro, que, a la seva Utopia (1516) deia que les dones han d'agenollar-se davant els seus marits els dies festius i confessar els seus pecats; d'una declaració de drets del 1789 que les ignorava olímpicament i un codi Napoleó que les reduïa a la minoria d'edat en tots els aspectes. Rousseau, pare de la pedagogia, no creia que les dones haguessin de rebre educació formal. L'emancipació dels negres als Estats Units va ser anterior al sufragi femení. Les dones van poder votar a França el 1944. Encara no poden ser sacerdots i la seva situació continua sent de subalternitat, malgrat els avenços del feminisme.
No ens oblidem d'on venim i de cap manera volem tornar enrere. Ni un pas. El destí de les dones serà el destí de la humanitat. Sembla mentida que calgui dir una cosa tan òbvia.
L'islam és militantment patriarcal i la lluita contra el patriarcat del feminisme occidental l'amenaça en la seva mateixa raó de ser. I, com que la millor defensa és un bon atac, ha començat la islamització de les societats occidentals per extirpar el mal a la seva arrel, la tradició judeocristiana. És un objectiu que els imams prediquen nit i dia.
A la guerra dels àrabs contra Israel està implícita la qüestió de la islamització d'Occident, agradi o no. Part del feminisme fa costat a la causa “palestina”. Tracta de colar una visió del conflicte com el d'uns civils desarmats contra una potència militar armada fins a les dents. En realitat, és al revés, una sèrie de països musulmans també armats fins a les dents, que posen a primera línia de combat els civils perquè després els rufians d'Occident facin demagògia, contra un petit territori de 90.000 km quadrats.
Els 52 països musulmans, els seus amics i les feministes woke reclamen un embargament d'armes que deixi indefens el petit país davant els estats musulmans que pretenen aniquilar-ho, però no són capaços de vèncer-lo en guerra oberta, només escudant-se en els nens. La seva finalitat no és la solució dels dos Estats (en què no creu ningú, ni els mateixos àrabs) sinó l'aniquilació d'Israel, “des del riu fins al mar”. L'esquerra europea és còmplice de la islamització d'Europa.
I, si l'islam és alguna cosa, és misogínia. Les feministes que simpatitzen amb l'islam en nom d'un multiculturalisme eixelebrat poden trobar que llurs netes tinguin la vida de les dones afganeses d'avui.
És un problema de rufians.