Un cop més, guerra aferrissada a la terra de la qual, segons l'Èxode, "flueix llet i mel", promesa per Déu a Abraham, patriarca de les tres religions del llibre. Com sempre, des de temps immemorials.
Herència, de la resolució 181 (II) de l'ONU, del 1947, la regió ha patit tres guerres el 1948/49, 1967 i 1974 (la del 1956 es va donar en un context més ampli). Els països àrabs no van acceptar la resolució i les van engegar i van perdre totes tres.
La situació dels tres cops vençuts en els setanta-cinc anys de guerra i ocupació ha anat empitjorant fins a extrems inversemblants que fa témer un final d'extermini dels palestins. La guerra freda es dirimia també a les sorres del desert del Neguev. L'URSS, que havia votat a favor de la resolució, ara s'alineava amb els països àrabs i, amb ella, l'esquerra comunista i assimilats. I així han continuat, encara que ja no hi ha guerra freda ni URSS. Sembla una tradició acrítica, amb arrels molt fosques.
L'esquerra, que veu el conflicte com un cas d'alliberament nacional contra l'imperialisme, subscriu l'argument àrab que la terra és dels àrabs palestins i ha estat usurpada per l'intrús estat jueu, que ells prefereixen anomenar "ens sionista". Però això és fals.
A la Bíblia, Déu promet reiteradament aquesta terra als israelites molt abans que Mahoma hagués nascut i s'haguessin vist àrabs a Palestina. Els que sí que hi vivien eren cananeus, filisteus, jebuseus, amorreus, etc., als quals els israelites van vèncer, ocupant llurs terres. Si justament o injusta, és cosa opinable, però molt abans de l'arribada dels àrabs.
La Bíblia anomenava aquesta terra Canaan. De palestins (per la seva evident relació amb els filisteus) ja en parlaven els grecs i van continuar fent-ho els romans i els bizantins. Van ser precisament els àrabs, i després els turcs, els qui van abandonar el terme de Palestina fins a les acaballes de la I Guerra Mundial.
Si parlem d'espoliació i de persecució, l'asimetria és gran. Israel i Judea van patir dos captiveris a Assíria i Babilònia i, més tard, la diàspora de l'any 70 i la destrucció del Temple i Jerusalem. Els jueus viurien els següents mil set-cents anys a la diàspora, perseguits, expulsats, massacrats de vegades i conservant la seva consciència nacional. Com a colofó, han patit l'Holocaust. En aquest clima es va aprovar la resolució 181 (II), reconeixent llur dret a retornar a la seva terra.
Es pot discutir la justícia de la partició, però és clar que van ser els àrabs els que van recórrer a la guerra en primer lloc. I, amb això, van plantejar l'assumpte en els termes crus de la Realpolitik. Probablement confiats en la seva ingent superioritat territorial i humana. Encara avui, una ullada a qualsevol mapa mostra una mota de 22.000 km² i nou milions d'habitants al centre d'un immens mar islàmic de 13 milions de km² i 450 milions d'habitants.
Seria molt desitjable que el tracte que Israel dispensa als palestins als territoris ocupats s'atingués a usos humanitaris i democràtics i, sobretot, que no es donés aquest soterrat projecte d'extermini dels palestins a base de fets consumats. Però, mentre Israel no tingui efectivament garantit el seu dret a existir dins d'unes fronteres segures, és poc probable que les coses canviïn. Israel deixa molt a desitjar en la pràctica política i dista de ser un estat perfecte. Però si ho comparem amb qualsevol dels 22 estats de la Lliga Àrab i molts d'altres, inclosa Espanya, surt molt ben parat en termes de democràcia, imperi de la llei i societat oberta, progressiva i igualitària. En darrer terme, i per als molt exigents o desconfiats, entre dos mals, el més raonable és triar el menor.
Que jo sàpiga, els jueus, a diferència dels islamistes, no pretenen obligar els altres a sotmetre-se’n a la seva fe i la seva llei, ni imposar usos i costums que xoquen amb els valors de les societats que els acullen. L'Islam en sentit pur, en canvi, sí que té aquesta pretensió i es considera incompatible i en guerra amb qualsevol ordre social on no imperi la seva llei. Cosa del que ja comencen a ressentir-se societats democràtiques com Alemanya, Anglaterra, Dinamarca, Suècia, que s’adonen aleshores de les conseqüències d’una política d’immigració basada en uns valors universals que no poden fer respectar a dins de llurs societats.