Fa uns dies, Sergi Sol publicava un article amb un títol que faria el delit d'un psicoanalista, T'has preguntat per què odien tant Rufián? La resposta és que per dues raons, una de fons i una altra més de formes. La de fons és que els que odien Rufián, sobretot els "conversos", que li treuen de polleguera, no entenen l'abast de la seva aportació pròpia i única a l'independentisme: defendre l'ús del castellà a la Catalunya independent. Tota una fita perquè, com tothom sap, el castellà no té qui el defengui a Catalunya. I, com que no ho entenen, els maleïts conversos mosseguen el pols de llur frustració. Les raons de formes miren més ad hominem i se sintetitzen en el classisme que uneix les putrefactes elits de dretes i esquerres. L'unió dels privilegiats malalts d'odi envers la gent del poble que, amb el seu esforç i sacrifici, ha apujat, ha progressat "amb els rengles i no des de les rengles", com deia el gran socialista yankee, Eugene W. Debbs. Com que no poden impedir que la sana gent del poble, com en Rufián, parli als temples de la burgesia, fan acudits rabiosos sobre el seu tarannà o la seva manca de maneres.
Tota aquesta apocalíptica parafernàlia ensopega amb el fet que ningú no odia en Rufián; són altres els sentiments que inspira. Però odi, no. Si de cas, alguns semblen sentir certa sana enveja de la prosperitat del jove diputat i els agradaria cobrar 126.000 € l'any per fer el que ell fa i amb els resultats que ell obté. Res d'odi, amics. Només fred càlcul de comptabilitat. Cap empresa podria sobreviure gastant la morterada que cobra en Rufian per no aconseguir literalment res de res, llevat d'alguna fatxenderia des d'algun faristol.
Potser la gent reacciona amb indignació, en sentir-se estafada per la gestió de Rufián. I la indignació es fa veure en crítiques aspres que tampoc no poden confondre's amb odi, tret de persones que al fons odien la crítica. Que és el problema real. Rufián i el seu corifeu Sol sí que odien la crítica i la llibertat d'expressió. Tot el que no sigui empassar-se les mentides sistemàtiques i callar davant els abusos i la corrupció al seu partit és "odi al Rufián".
I no, no és cap odi; és indignació de veure's enganyats per algú que viu de desmentir-se perpètuament, parlant en nom de la veritat.
Que els principals valedors d'aquesta joia parlamentària siguin Junqueras i Tardà, als que llur minyó ideològic, Sol, aprofita per afalagar de pas, explica moltes coses. Explica una vegada més l'essència de la tirania: el tirà tria de preferència gent més incompetent i més immoral que ell per assegurar el seu domini.
Gent com en Rufián.