La maleïda pandèmia ens ha deixat sense Diada, aquell turó simbòlic anual de l'independentisme. Una mostra periòdica de muscle que es farà, si, però en condicions molt precàries.
La manca d'espectacularitat de la tradicional festa nacional, es compensa, però amb l'esclat d'un discurs del MHP Torra que ningú no s'esperava, una andanada de salutació de la Diada amb foc real.
L'exigència del president té un insospitat abast. Mai s'havia dirigit en aquests termes un president de comunitat autònoma al cap de l'Estat. Segurament el gobierno d'esquerres li restarà importància i, en una mostra d'originalitat, recordarà que Espanya és un Estat de dret i que cal mirar al futur. Però l'exigència del president Torra mira cap al present i recorda la consigna de mai del 68 que, segons gents sabedores, és la més surrealista de totes i, per tant, la més perenne: "Sigueu realistes; demaneu l'impossible".
L'exigència del president és d'impossible compliment i ell ho sap. No només perquè el rei pogués trobar l'exigència una desmesura inacceptable. Per conservar el tron, els Borbons estan disposats a fer el que calgui. Carles IV i Ferran VII van vendre la corona d'Espanya i les seves possessions a Napoleó. Sense oblidar que el primer Borbó fundador de la dinastia al tron de França, Enric IV de Navarra, que era hugonot, es va fer catòlic perquè "París val bé una missa". Ho porten a la sang.
Però no és aquesta la raó principal de la impossibilitat que el rei (i, ja de pas, el president del gobierno) demanin perdó. Més convincent és la referència a l'etern greuge comparatiu a Espanya. El president ha exigit que l'Estat demani perdó als catalans i a Catalunya. I hi haurà rebombori a l'esquerra catalana que criticarà que no s'exigeix que el perdó es demani a tots els espanyols i a Espanya sencera, per esperpèntic que sigui, car hi ha més de la meitat dels espanyols molt d'acord amb el franquisme.
Però la raó més sòlida d'aquesta impossibilitat és que l'Estat no pot respondre a l'exigència del president ni tan sols acceptant-la perquè això equivaldria a reconèixer de facto allò que es nega de iure: la personalitat jurídica distinta de Catalunya. Si l'Estat demanés perdó a Catalunya, obriria la porta a un referèndum d'autodeterminació. I no vol caure en aquest parany saduceu.
Perquè, doncs, plantejar l'exigència d'una impossibilitat metafísica? No només per donar a la Diada l'abast revolucionari que malauradament li mancarà. També per reafirmar la independència com a un objectiu immediat per damunt de les melopees dels retrets, els retrets dels retrets, els retrets dels retrets dels retrets e cosí via. Com que es tracta de la revolució, demanem l'impossible.
És l'única forma de fer-ho possible.
Demanar el possible és claudicar.