Si un funcionari pot canviar el contingut d'una decisió del ple del Parlament, llavors el funcionari té més poder que el Parlament. Com que, segons doctrina universal, el Parlament representa la voluntat popular i, hem de creure que actua en defensa de l'interès general, el funcionari està per damunt de l'interès general. El pobre Rousseau no sabia el que deia quan titllava la voluntat general de sobirana.
"Ah, no, en cap cas", protesten els lletrats, que han escrit disciplinadament una carta de suport al seu secretari general, "nosaltres ens devem a una voluntat general més general que la catalana, o sigui, l'espanyola, incorporada en la constitució que obeïm a ulls clucs i tota rectitud i consciència. Davant una petició que va contra el nostre deure, hem de seguir el camí que ens dicta la consciència".
L'objecció de consciència que semblen plantejar els lletrats s'empara al principi de "l'obediència deguda". L'obediència deguda, però, com el déu Janus, té dues cares i es pot invocar per desobeir en un o altre sentit davant l'autoritat superior de la Constitució o el Tribunal Constitucional, convertit en cos de guàrdia de si mateix amb facultats d'acció "preventiva" i comminatòria, o davant una altra autoritat superior com el poble de Catalunya. Si hi ha un conflicte, cal triar; i és el que fan els lletrats mitjançant un càlcul de costs/beneficis. Com a calculadors racionals que són, trien la decisió que maximitza llurs beneficis i/o minimitza llurs costs. El fet que sigui més avantatjós per a ells obeir el Tribunal Constitucional que al ple del Parlament és un indicatiu de com creuen que està la relació de forces a Espanya entre l'Estat i Catalunya.
La situació és perfectament ridícula. Els lletrats no poden arrogar-se facultat de censurar el contingut d'una decisió del ple perquè la seva funció és vigilar la legalitat formal de l'acte, no la material. Si ho fan, no només es posen per damunt la voluntat popular sinó que usurpen competències judicials, ja que l'objecció al contingut serà sempre qüestió d'interpretació. A més a més, encara que hi hagi amenaces personalitzades del TC a lletrats concrets, ni les amenaces són legals ni els lletrats concrets poden ser responsabilitzats del contingut de les decisions. Si algú dels lletrats invoca les amenaces concretes, ho farà ex abundantia cordis o per justificar-se davant si mateix, coses ambdues molt humanes però que no tenen res a veure amb la qüestió en discussió.
El ridícul apuja el to fins al vermell de la vergonya quan es veu que el president del Parlament s'amaga darrere els lletrats per no haver d'assumir ell i els altres membres de la mesa la responsabilitat de la publicació de la decisió. El senyor Torrent acata una autoritat superior que rebutja el poble al qual representa, i menysprea, també per un càlcul de costs beneficis, una ocasió d'or de passar a la història signant la decisió de la Càmera, siguin quines siguin les conseqüències. Un poble parla sempre en seu parlamentària, representativa de la seva voluntat. En signar la declaració, el president del Parlament es limita a donar fe de la voluntat popular i la seva opinió sobre la monarquia, cap a la independència. És un notari per a la història.
Però el pitjor de tot plegat és que el fet de no publicar la decisió enterra l'última pretensió d'ERC, el partit del Senyor Torrent, de simular una estratègia independentista, de fer-se passar pel que no és, amb resultats que ja es preveuen catastròfics pel fals independentisme de l'esquerra. Uns resultats que encara empitjoraran si hi ha una crisi parlamentària.
O acceptarà el Parlament treballar sota la vigilància d'un funcionari de l'Estat?
Quina és la diferència amb el 155?