Doncs, sí, ministra, és moment de jocs florals. A Catalunya sempre és moment de jocs florals. Ahir, avui, sempre. No naturalment dels que tu deus pensar, que l'imagino, sinó dels jocs florals de veritat, que estan a les arrels de la nació. I no només dels que alimenten la Renaixença des de mitjans del nou-cents, sinó dels que van néixer i florir a Barcelona i Toulouse al segle XIV i la Gaya Ciència que han honrat els grans poetes catalans que, com se sap, són els legisladors desconeguts de la humanitat. Al teu gobierno hi ha ministres ben grollers i barroers. La teva col·lega, senyora Calvo, n'és un bon exemple. Hauríeu de tenir una mica més de respecte per la vostra imatge, ja que la manca de respecte és una prova d'ignorància.
Però l'important no és la qüestió dels jocs sinó el manifest desdeny per la taula de negociació, que només s'ha reunit una vegada en sis mesos, però ja acumula un munt d'acudits i memes a les xarxes, el fòrum públic de la modernitat que són com una mena de fixatge de la política i els polítics d'ERC
Està en marxa un projecte de la gran coalició, el somni del bipartidisme restaurat que gosa de la simpatia reial. La GC no només farà definitivament redundant qualsevol ajuda d'ERC sinó que també farà innecessària la presència d'UP al gobierno. La GC pot configurar un sistema de dos partits i mig Cada partenaire té el seu interès: el PSOE acabar amb el neoanguitisme d'UP, la "mordida" electoral a la seva esquerra; el PP acabar amb el neofranquisme de VOX, la seva "mordida" a la dreta; Cs., l'esperança de constituir un centre frontissa. Això hauria de ser prou perquè ERC es replantegés la tàctica de forçar l'Estat al diàleg en una situació en la qual ERC no té cap força per forçar a l'Estat a fer res perquè l'Estat és l'Estat de la força.
No obstant això, el MHVP Aragonès va regalar-nos el diumenge un discurs de tàctica, estratègia, logística i intendència aprofitant una entrevista al diari ara.cat, que fa costat al seu partit. La crida a la intel·ligència feta pel MHP Puigdemont va posar molt nerviós uns quants republicans que es van sentir com si hagués esmentat la soga a casa del penjat. El MHVP Aragonès, un dels ofesos, va conjurar el dogmatisme de la "puresa" amb el pragmatisme de la raó. Davant el sermó de la muntanya de Prades va lliurar un contra sermó on queda clar quina sigui la política contumaç d'ERC, però no que sigui intel·ligent. Ans al contrari, sembla una obcecació que no només rau en la incapacitat d'acceptar que l'independentisme de la "dreta" és de debò, sinó que s'acosta als termes d'una obsessió malaltissa provocada per la gelosia. Això de "la independència és meva o de ningú".
La insistència impassible a l'adversitat en posar com a condició "sine qua non" una taula de diàleg que cap partenaire de l'altra banda pensa convocar al mateix temps que ERC ha perdut la feble capacitat de leverage que tenia abans del gir de Sánchez cap a Cs, la insistència impassible, dic, no sembla gens intel·ligent.
La idea que hem de posar el rumb cap a l'horitzó de més del 50% a còpia de convèncer als votants del PSC i Comuns és un parany com el llit del Procust, no tan cruel, però sí tan absurd, ja que allò que guanyem tirant per aquí ho perdem tirant per allí. Però no per absurda és la idea més intel·ligent, ja que el sol enunciat fa emergir de la boira del passat el record del maleït tripartit.
Això que l'independentisme s'atura "quan discuteix entre ell" i que, per tant, ERC s'absté de barallar-se amb l'aliat és un exercici d'hipocresia difícil de superar i la hipocresia no és una forma d'intel·ligència. ERC no ha fet una altra cosa d'ençà de l'1-O que desunir l'independentisme i barallar-se a dins. I no només barallar-se, sinó atacar directament i negar l'exercici de drets com ser president de la Generalitat per via telemàtica o conservar l'escó davant una ingerència indeguda d'un òrgan no competent.
L'entrevista sencera és una resposta hostil a la invitació a la intel·ligència del MHP Puigdemont.